Límits o oportunitats? (Per Tati Píriz, educadora social)

Des de nina he dit que volia dedicar-me a ajudar a totes aquelles persones que ho necessitessin. Ja per aquell temps apuntava maneres… Quan vaig començar a la universitat vaig entendre que això no era tan senzill. Em vaig trobar estudiant el grau d'Educació Social, la situació era difícil i les possibilitats d'acabar el grau i tenir una sortida professional on complís el meu objectiu eren escasses.

Llavors vaig arribar a la conclusió que havia d'aconseguir experiència i sobretot aclarir si realment volia dedicar-me a ajudar a aquestes persones que ho necessitaven. I quina millor manera que mantenint contacte amb elles mateixes? Va començar la meva recerca i vaig trobar una entitat que es dedicava a la inserció sociolaboral del col·lectiu de salut mental, que em semblava realment interessant i respecte al qual, a més, no estava aprofundint massa en el grau.

Record el primer dia que vaig arribar a la Fundació Es Garrover i vaig conèixer les seves instal·lacions (que han millorat considerablement avui en dia), els seus usuaris i els seus professionals. Em va encantar. Vaig arribar a casa amb una dosi de motivació que no havia tingut durant els tres anys que portava estudiant el grau, explicant als meus familiars que m'havia encantat i que havia quedat amb la responsable del Servei d’Estades diürnes que pensaria una activitat que pogués realitzar com a voluntària amb els usuaris.

Vaig començar el meu voluntariat fent aquesta activitat dues vegades per setmana i, el que és més important, coneixent als usuaris, als professionals i en general la Fundació.

Més tard, aquí mateix, vaig realitzar les pràctiques professionals del grau. Aquest període va ser realment enriquidor, vaig conèixer a fons el funcionament de tota l'entitat, ja no hi anava només dues vegades per setmana, sinó que durant mesos vaig estar participant gairebé cada dia, els professionals m'ajudaven, em donaven suport i em formaven; i els usuaris ja em coneixien i cada vegada teníem més confiança els uns amb els altres.

El temps va anar passant i jo vaig anar alternant les meves pràctiques professionals amb el voluntariat. Fins que se'm va oferir un lloc com a monitora d'activitats, ja que encara no havia finalitzat la meva formació. Amb el temps, vaig aconseguir finalitzar la carrera, imagín que bastant més motivada que altres estudiants que estaven convençuts que en acabar no trobarien res com a educadors socials.

A poc a poc he anat adquirint funcions d'educadora social i, no només això, sinó que he pogut ser partícip del creixement de la Fundació i dels canvis en els seus serveis, com per exemple el Servei d’Estades diürnes, que ha passat a ser un Servei Ocupacional que atén a un major nombre d'usuaris. A més, he anat aprenent, enriquint-me com a professional i sobretot com a persona.

He tingut l'oportunitat de superar les meves limitacions, oportunitat que extrapolant-ho a la salut mental hauríem de tenir totes les persones. Tots hauríem de tenir alguna cosa o a algú que ens motivés a aconseguir el que ens proposam i ens ajudés a superar els nostres “límits”, que de vegades, són ficticis. Per tant, actualment el meu objectiu ha canviat, ja no vull ajudar a la gent que té problemes, ara vull ajudar a aconseguir objectius i superar aquestes fantàstiques limitacions.

Tatiana Píriz, educadora social del servei ocupacional de la Fundació Es Garrover.

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per oferir els nostres serveis, optimitzar l’experiència d’ús de la nostra pàgina web i analitzar els hàbits de navegació dels nostres usuaris amb finalitat de millora. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Pot consultar com canviar la configuració o obtenir més informació